Guix fora II

Hola a tots!!
Bé, aquest matí he anat al metge i després de resistir-se m'ha tret el guix i les grapes, en portava unes 10, les volia guardar de record però al final he passat d'endur-me aquells ferros plens de pell i restes humanes... jejeje
La veritat és que el metge ha estat bastant desagradable, ja des d'un principi que no tenim massa bon rotllo... pero el més important és que ara toca tornar a començar la recuperació, que per mi és lo més dur, ja que en aquest estadi del procés hi ha dolor i jo no m'hi porto gaire bé amb això.
Quan m'han tret el guix les sensacions han estat similars a la primera vegada, extranyesa, dolor, molesties, i neguit a l'hora de treure les grapes, que per cert m'han fet menys mal que els punts que portava la primera vegada, la Infermera m'ha dit que la ferida fèia molt bona pinta i que no calia posar els punts de parer.
Quan he recolzat el peu a terra he notat´molesties, més que la primera vegada i clar gens de força a la cama, el panxell(gemelo en castellano), ha desaparegut i el bulto de la rotura és més groixut que la primera vegada.
Bé, demà tinc hora amb la doctora per començar la recuperació.
Com podeu veure no estic tant eufòric com la primera vegada que hem van treure el guix, avui tinc por a que torni a passar i crec que aniré amb molt més de compte.
Apa fins aviat.
Òscar

El tendó es torna a trencar

Abans de rés donar-vos les gracies a tots els que m'heu demostrat el vostre suport, en moments com aquests s'agraeix especialment. Doncs si, com ja us ha informat el Dani m'he tornat a trencar el tendó d'Aquiles. La veritat és que és una putada, i en algun moment ho he vist tot negre, de fet encara hi ha moments en que ho veig així i em plantejo si recuperaré la confiança o perdré la por a tornar-me a trencar... soposo que amb el temps ho aconseguiré. La veritat és que és molt fotut quan estas veient el final del tunel, ja que estava fent recuperació, estava anant a nedar, estava fent peses per reforçar la cama i la resta del cos, inclús algun dia habia sortit a fer uns kilometrets en bici, parant cada 20-25 minuts, ja quasi caminava bé del tot etz...etz... i veus que tot es torna a fer fosc és una putada molt gran. En algun moment m'he sentit trist i desesperançat i per l'experiència d'aquests dos mesos anteriors se que tornaran aquests sentiments i intentaré viure-ho de la millor manera possible. Ara, però ja tinc una mica d'experiència, de fet mentre era a l'hospital ja m'ha passat això, m'he trobat als metges, he baixat al mateix quiròfan, els efectes de l'anestèsia, les infermeres... bé en algun moment ha semblat i és com un malson on les coses es repeteixen. però en altres és diferent, de fet aquesta vegada m'han enguixat només fins el genoll, l'altre vegada em van enguixar tota la cama, l'altre vegada al dia segünet de l'operació no em fèia mal ,avui si que m'hen fa, l'altre vegada vaig decidir anar a fer la recuperació a casa meva, aquesta vegada he vingut a casa del meu pare, no se companys se m'ajunten un munt de sentiments i emocions. Avui estic adaptant-m'he a la meva nova situació, ja sóc a casa del meu pare i tot hi haver viscut aqui molts anys, em sento extrany, no m'acabo d'acostumar a tornar a ser a casa... L'accident? Doncs va ser dilluns al matí, anava a buscar el cotxe per anar a recuperació i vaig voler passar el semafor en vermell(excés de confiança) i vaig mirar a l'esquerre no venia cap cotxe, vaig esperar a que pasessin els cotxes de la dreta, no vaig tornar a mirar a l'esquerre i vaig començar a creuar el carrer i llavors vaig sentir una claxon de furgoneta i el propi instint em va fer accelerar sense pensar en el peu, en aquell mateix moment vaig notar el crec, em va venir una sensació de desesperació, rabia, angoixa, pena, tot a la vegada, vaig tornar cap a casa plorant, cridant, parlant sol pel carrer vaig trucar al pepe, podria dir moltíssimes coses per que us adonessiu qui no ho ha vist encara de la grandesa humana d'aquest home, que ha estat i està sempre disposat a ajudar als altres sense esperar rés a canvi, em sento orgullós de poder dir que sóc amic seu, ell al principi no es crèia si estava parlant en broma o en sèrio ja que els meus plors, es barrejaven amb la desesperació, la ràbia, la impotència, la por i tot mesclat fèia que la meva manera d'expresar-me fós bastant inconexa, però quan va adonar-se que el que dèia era cert va venir a buscar-me a casa, jo mentrestant vaig trucar al meu pare que li va passar el mateix que al pepe, no sabia si fèia reia o plorava, ellva anar directament a bellvitge. Quan vaig arribar a casa encara em vaig espantar més ja que vaig veure que el mitjó i la bamba estaven plens de sang, vaig treure'm el mitjó i vaig veure que tenia un tall, la pell s'habia trencat(tinc una foto però m'ha semblat una mica macabra posar-la en aquest mail),em vaig posar betadine i unes gases i vaig agafar algunes coses que vaig pensar em farien falta, un llibre, un mitjó per posar sobre del guix i el carregador del movil. Vaig arribar a bellvitge i em vaig marejar una mica, llavors ja em van passar a urgències i van començar a fer-me coses... Ahir em van operar i m'han dit que el tendó és va trencar pel mateix lloc que la primera vegada, que la pell estava molt adderida al tendó i que al forçar la pell va cedir i va trencar el tendó. També em van dir que aquesta vegada en comtes de 50 dies serien 60 o potser una mica, de portar la cama enguixada. I aquesta és la història com jo l'he viscuda, ja aniré comentant-vos com van les coses, seguiu entrenant i gaudint de l'esport i de les petites coses, com poder caminar, passejar per la muntanya, nedar... Fins aviat. Òscar

Em treuen el guix la primera vegada

Hola a tots!! La veritat és que la sensació que tinc avui només la recordo en una altre ocasio de la meva vida i és realment fantàstic poder tornar a caminar, bé, caminar és un dir, vaig rollo las muñecas de famosa se dirigen al portal...però ja no faig servir les croses per moure'm, és fantàstic, és curiós en quines coses ens fixem quan no les podem fer... caminar, ves tu quina tonteria... Avui el metge ha sigut una mica més simpàtic... m'ha dit que podia anar a nedar, que quan pogués articular el genoll que també podia fer bicicleta i la recuperació... pués ja es veurà, la veritat és que hi ha bastanta llista d'espera i no saben quan m'avisaran, jo de moment ja tinc hora per divendres a la fisio... ara em deixaré el poc sou que em queda en fisio... tot sigui per poder començar a entrenar i fer alguna coseta... potser sóc molt agosarat però de moment el meu objectiu és Terra de Remences 06. Us paso unes fotos del meu peu, cama, no ho mireu els que sigueu una mica aprensius, jejeje D'aqui una estona sortiré a donar una volteta i a provar si puc conduir... Les sensacions que tinc són molt extranyes, em tiba tot el que és la part de darrera del peu, noto que no puc doblegar el peu més enllà dels 90 graus i el genoll em fa punxadetes de dolor,costa movilitzar-lo i el meu cuadriceps ha desaparegut, això ho podeu veure en una de les fotos que he intentat tensar els muscles... Però lo important és que puc caminar!!! i com dèia el meu yayo...POC A POC I BONA LLETRA. Fins aviat. Òscar

El dia de la lesió

Aquell dimarts va ser de lo més normal pel meu estil de vida, fins aquell moment, matí al centre de dia de salut mental amb companys i usuaris planificant la sortida a fer la calçotada del dia 17 i preparant el partit decisiu de dijous. A mig dia vaig rebre una trucada d’en Narcís, el meu amic de sempre que em proposava anar a jugar a bàsquet amb els meus companys, Lluís, Vidal, Pere i altre gent, em va temptar, però no vaig decidir rés.
Per la tarda vaig estar fent classe als nens de la piscina, com cada dimarts, content, alegre però de mal rotllo per les condicions laborals de la piscina, i la situació tensa i conflictiva que havia creat la directora de la instal·lació vers mi. A última hora vaig pujar a la sala de fitnes a fer un plàning d’entreno amb peses per als companys que fan l’entreno per les travesses que farem a l’estiu. Pujant les escales de la sala de fitnes em vaig trobar a l’Erola, la meva companya fissio que em va dir, que sabent que encara no tenia del tot recuperada la fascitis plantar millor que no anés a jugar a bàsquet amb en Narcís i companyia, que em podia fer més mal... jo li vaig somriure i vaig dir-li que aniria amb compte.
Surto de la instal·lació puntual i durant el camí la lluita interior és forta, vaig o no vaig a jugar a bàsquet? El peu encara em fa mal però és el contrari al de recolzament, m’ho passaré bé, uf! Demà no hi haurà qui em desperti... va, vinga hi vaig.
Quan arribo a la pista ja estaven apunt de començar, que guay, un partit de bàsquet amb els companys de sempre, m’ho passaré bé. Em canvio i sense a penes escalfar em diuen de sortir, quins nervis, el retrobament amb companys que feia anys que no ens veiem, jugar a bàsquet, que bé, surto a jugar, estic una mica descol·locat, però no gaire més que els altres, al poc de començar em foten un cop de colze als morros, sang, em fa mal, m’han rebentat el llavi, però no passa rés, això es cura amb el temps, segueixo jugant, veig que encara recordo com es fèia, faig algun triple, corro al contraatac i en una d’aquestes corregudes noto una dolor intens al peu lesionat, uau! quin mal! Però m’ho estic passant bé, segueixo jugant, una mica coix, però al estar en calent puc suportar el dolor, el partit segueix i jo estic content ja que veig que corro més que els meus companys de batalles basquetbolístiques que pesen entre 10 i 30 quilos més que jo, a sobre estic fotent triples, una de les meves especialitats quan jugava, el que si que noto és que em falta una mica de control de pilota.
Ja portàvem jugant una hora i mitja i agafo la pilota en el costat esquerre de l’atac... vaig a fer una entrada a cistella per fer un aro passat o simplement per fer un llançament des de el mig de la zona i just en el moment de fer l’impuls, crack! Noto com un cop molt fort al taló, després m’explicarien que era el “síndrome de la pedrada”, paro, miro darrera, penso que algú m’ha donat un cop, però no hi ha ningú darrera meu, de seguida veig que allà alguna cosa s’ha trencat.
Com puc m’aixeco i noto com si tingués un forat al talo del peu, sento que no tinc estabilitat, sembla que vagi a caure, amb ajuda vaig al vestuari, em dutxo, passa una cosa molt curiosa, aixeco la bamba agafant-la pels cordons i al deixar-los anar en comptes de quedar-se el peu amunt cau a terra, esta clar que el tendó s’ha trencat, el Narcís vol ser optimista i diu que no pot ser, que segur que és un esquinç o alguna cosa semblant, jo li repeteixo que no.
Marxem cap a l’hospital de Bellvitge, el Lluís, el Narcís i jo, entrem a urgències, el Lluís comença a fer fotos amb el movil, serà cabron... però a la vegada riem, El Narcís truca a casa, el Lluís també, jo també intento trucar a l’Esther per que no pateixi si no apareixo per casa, la Nura, la meva gossa, que lluny que està, avui no dormirem junts, sento el primer sentiment de pena per no poder veure a la meva gossa i fer-li un petó. Però se que estarà ben cuidada, ella m’enyorarà? Em trobarà a faltar? Encara sento culpa per la poca atenció que li vaig dedicar quan era petita.
Em fan seure en una cadira de rodes per dur-me a una sala on he d’esperar-me, a mi no m’agrada i a la que puc m’aixeco i vaig caminant, coix però a peu. Em fan plaques, ja posats li demano al noi que me les fa que faci una del peu contrari on tinc la fascitis plantar per veure si hi tinc alguna calcificació, em diu que no. Entro a veure al metge, em fa una exploració i em diu que efectivament m’he trencat el tendó d’Aquiles, tens un “hachazo”, no sona gaire bé. Em diu que he d’ingressar, que per la meva edat i activitat esportiva millor operar que fer alguna altre opció, i em preparen per quedar-me allà, ell m’enguixa el peu i venen les infermeres a treure’m sang, posar-me una via per la medicació, ui, quin yuyu que em fa l’agulla, i quan acaben deixen entrar al Narcís i al Lluís que fan cara de al·lucinats, no s’ho acaben de creure, jo tampoc tot i que és evident. Marxen i diuen que ja passaran o trucaran demà. Al poc temps ve el metge i em demana que firmi els papers conforme estic d’acord en la operació que em faran quan sigui possible, jo ja començo a estar bastant afectat, em sento trist, m’estic fent a la idea que la meva vida s’està parant. Li demano a una de les infermeres a veure si em pot portar alguna cosa per menjar, no se d’on treu un parell de sucs i dos iogurts vaig menjar-me’ls per tenir alguna cosa a l’estómac i al poc em van pujar a la planta 10 són les 2,30 del matí. Les infermeres i auxiliars van seguir fent coses per preparar-me per l’operació, jo ja estic trist, molt trist, . En un moment que em quedo sol em deixo anar i ploro una mica, sense fer soroll ja que tinc un veí d’habitació i no vull que em senti. Al final m’adormo

El segon dia

A les 7 em vaig despertar, neguitós tenia que trucar a la feina i al papa per avisar-los apart a mitja nit em van dir que m’operaven a les 8,30. Cap a les 8 vaig fer les trucades, primer vaig parlar amb El Toni, que és va quedar bastant parat, però com sempre donant-me ànims i fent alguna broma que em va fer riure, seguia trist i neguitós, faltava poc per l’operació, després vaig trucar a Guiera, vaig parlar amb el Ferran, també es va quedar preocupat i va donar-me ànims i em va dir que ja li explicaria al Xavi i per últim vaig trucar al papa, recordo que vaig haver d’insistir al final va agafar el telèfon i quan li vaig dir el que m’havia passat em va dir que passaria cap a les dotze del migdia, en acabar vaig desconnectar el telèfon i em vaig adormir, ara si profundament. A les 10, 30 em vaig despertar i em va sorprendre que encara no hagués baixat al quiròfan, les infermeres em van dir que no sabien rés.
Va ser un dia llarg, en el que tot el que volia era que m’operessin