El dia de la lesió

Aquell dimarts va ser de lo més normal pel meu estil de vida, fins aquell moment, matí al centre de dia de salut mental amb companys i usuaris planificant la sortida a fer la calçotada del dia 17 i preparant el partit decisiu de dijous. A mig dia vaig rebre una trucada d’en Narcís, el meu amic de sempre que em proposava anar a jugar a bàsquet amb els meus companys, Lluís, Vidal, Pere i altre gent, em va temptar, però no vaig decidir rés.
Per la tarda vaig estar fent classe als nens de la piscina, com cada dimarts, content, alegre però de mal rotllo per les condicions laborals de la piscina, i la situació tensa i conflictiva que havia creat la directora de la instal·lació vers mi. A última hora vaig pujar a la sala de fitnes a fer un plàning d’entreno amb peses per als companys que fan l’entreno per les travesses que farem a l’estiu. Pujant les escales de la sala de fitnes em vaig trobar a l’Erola, la meva companya fissio que em va dir, que sabent que encara no tenia del tot recuperada la fascitis plantar millor que no anés a jugar a bàsquet amb en Narcís i companyia, que em podia fer més mal... jo li vaig somriure i vaig dir-li que aniria amb compte.
Surto de la instal·lació puntual i durant el camí la lluita interior és forta, vaig o no vaig a jugar a bàsquet? El peu encara em fa mal però és el contrari al de recolzament, m’ho passaré bé, uf! Demà no hi haurà qui em desperti... va, vinga hi vaig.
Quan arribo a la pista ja estaven apunt de començar, que guay, un partit de bàsquet amb els companys de sempre, m’ho passaré bé. Em canvio i sense a penes escalfar em diuen de sortir, quins nervis, el retrobament amb companys que feia anys que no ens veiem, jugar a bàsquet, que bé, surto a jugar, estic una mica descol·locat, però no gaire més que els altres, al poc de començar em foten un cop de colze als morros, sang, em fa mal, m’han rebentat el llavi, però no passa rés, això es cura amb el temps, segueixo jugant, veig que encara recordo com es fèia, faig algun triple, corro al contraatac i en una d’aquestes corregudes noto una dolor intens al peu lesionat, uau! quin mal! Però m’ho estic passant bé, segueixo jugant, una mica coix, però al estar en calent puc suportar el dolor, el partit segueix i jo estic content ja que veig que corro més que els meus companys de batalles basquetbolístiques que pesen entre 10 i 30 quilos més que jo, a sobre estic fotent triples, una de les meves especialitats quan jugava, el que si que noto és que em falta una mica de control de pilota.
Ja portàvem jugant una hora i mitja i agafo la pilota en el costat esquerre de l’atac... vaig a fer una entrada a cistella per fer un aro passat o simplement per fer un llançament des de el mig de la zona i just en el moment de fer l’impuls, crack! Noto com un cop molt fort al taló, després m’explicarien que era el “síndrome de la pedrada”, paro, miro darrera, penso que algú m’ha donat un cop, però no hi ha ningú darrera meu, de seguida veig que allà alguna cosa s’ha trencat.
Com puc m’aixeco i noto com si tingués un forat al talo del peu, sento que no tinc estabilitat, sembla que vagi a caure, amb ajuda vaig al vestuari, em dutxo, passa una cosa molt curiosa, aixeco la bamba agafant-la pels cordons i al deixar-los anar en comptes de quedar-se el peu amunt cau a terra, esta clar que el tendó s’ha trencat, el Narcís vol ser optimista i diu que no pot ser, que segur que és un esquinç o alguna cosa semblant, jo li repeteixo que no.
Marxem cap a l’hospital de Bellvitge, el Lluís, el Narcís i jo, entrem a urgències, el Lluís comença a fer fotos amb el movil, serà cabron... però a la vegada riem, El Narcís truca a casa, el Lluís també, jo també intento trucar a l’Esther per que no pateixi si no apareixo per casa, la Nura, la meva gossa, que lluny que està, avui no dormirem junts, sento el primer sentiment de pena per no poder veure a la meva gossa i fer-li un petó. Però se que estarà ben cuidada, ella m’enyorarà? Em trobarà a faltar? Encara sento culpa per la poca atenció que li vaig dedicar quan era petita.
Em fan seure en una cadira de rodes per dur-me a una sala on he d’esperar-me, a mi no m’agrada i a la que puc m’aixeco i vaig caminant, coix però a peu. Em fan plaques, ja posats li demano al noi que me les fa que faci una del peu contrari on tinc la fascitis plantar per veure si hi tinc alguna calcificació, em diu que no. Entro a veure al metge, em fa una exploració i em diu que efectivament m’he trencat el tendó d’Aquiles, tens un “hachazo”, no sona gaire bé. Em diu que he d’ingressar, que per la meva edat i activitat esportiva millor operar que fer alguna altre opció, i em preparen per quedar-me allà, ell m’enguixa el peu i venen les infermeres a treure’m sang, posar-me una via per la medicació, ui, quin yuyu que em fa l’agulla, i quan acaben deixen entrar al Narcís i al Lluís que fan cara de al·lucinats, no s’ho acaben de creure, jo tampoc tot i que és evident. Marxen i diuen que ja passaran o trucaran demà. Al poc temps ve el metge i em demana que firmi els papers conforme estic d’acord en la operació que em faran quan sigui possible, jo ja començo a estar bastant afectat, em sento trist, m’estic fent a la idea que la meva vida s’està parant. Li demano a una de les infermeres a veure si em pot portar alguna cosa per menjar, no se d’on treu un parell de sucs i dos iogurts vaig menjar-me’ls per tenir alguna cosa a l’estómac i al poc em van pujar a la planta 10 són les 2,30 del matí. Les infermeres i auxiliars van seguir fent coses per preparar-me per l’operació, jo ja estic trist, molt trist, . En un moment que em quedo sol em deixo anar i ploro una mica, sense fer soroll ja que tinc un veí d’habitació i no vull que em senti. Al final m’adormo

El segon dia

A les 7 em vaig despertar, neguitós tenia que trucar a la feina i al papa per avisar-los apart a mitja nit em van dir que m’operaven a les 8,30. Cap a les 8 vaig fer les trucades, primer vaig parlar amb El Toni, que és va quedar bastant parat, però com sempre donant-me ànims i fent alguna broma que em va fer riure, seguia trist i neguitós, faltava poc per l’operació, després vaig trucar a Guiera, vaig parlar amb el Ferran, també es va quedar preocupat i va donar-me ànims i em va dir que ja li explicaria al Xavi i per últim vaig trucar al papa, recordo que vaig haver d’insistir al final va agafar el telèfon i quan li vaig dir el que m’havia passat em va dir que passaria cap a les dotze del migdia, en acabar vaig desconnectar el telèfon i em vaig adormir, ara si profundament. A les 10, 30 em vaig despertar i em va sorprendre que encara no hagués baixat al quiròfan, les infermeres em van dir que no sabien rés.
Va ser un dia llarg, en el que tot el que volia era que m’operessin